Juan Gil-Albert

​​         Juan Gil-Albert (Alcoi, 1 d'abril de 1904 - València, 4 de juliol de 1994) és el nom literari que va adoptar Juan de Mata Gil Simón, un dels grans autors de la literatura espanyola del segle XX. Gil-Albert va passar els primers anys de la seua vida en la seua ciutat natal, però, quan tenia nou anys, la seua família es va traslladar a València, on va acabar el Batxillerat i va començar a estudiar Dret i Filosofia i Lletres. En 1927 va publicar la col·lecció de relats La fascinació de l'irreal, amb un cert aire decadentista, i Vibración del estío. En 1936, Manuel Altolaguirre li va publicar, en la col·lecció "Héroe", el poemari Misteriosa presencia, al qual seguirien Candente horror, eixe mateix any, i, ja en 1938, Son nombres ignorados. Va ser un dels fundadors de la revista Hora de España i va participar en l'organització del II Congrés Internacional d'Escriptors Antifeixistes que es va celebrar a València durant la Guerra Civil. Aquells anys han quedat arreplegats en el volum Memorabilia (1975).


         En acabar la guerra, Juan Gil-Albert va passar a un camp de refugiats a França i es va exiliar, primer a Mèxic i després a Argentina. A Mèxic va continuar col·laborant en diferents revistes, com, per exemple, Taller, dirigida per Octavio Paz, i inclús va escriure crítica cinematogràfica. Ja en Buenos Aires, va col·laborar en diaris importants, va conéixer a Borges i va publicar Las ilusiones con poemas de El convaleciente (1944). En 1947 va tornar a València i, encara que va publicar un parell d'obres de poesia, El existir medita su corriente (1949) i Concertar es amor (1951), va romandre allunyat del món cultural espanyol de l'època.


        La seua recuperació crítica (i la seua valoració per part del públic) es va produir a partir de 1972, després d'aparéixer l'antologia Fonts de la constància. Els poetes novíssims van considerar Gil-Albert com un dels seus mestres i durant la dècada dels setanta van començar a publicar-se els llibres que l'autor alcoià havia anat escrivint en el seu exili interior durant els vint anys anteriors: Crónica general (1974), Valentín (1974), Mesa revuelta, (1974), Heracles (1975), Memorabilia (1975), Homenajes e in promptus (1976), A los presocráticos (1976), El retrato oval (1977), El ocioso y las profesiones (1979) y Breviarium vitae (1979), entre molts altres.


       En 1982 va rebre el Premi de les Lletres del País Valencià, al qual van seguir la Medalla al Mèrit de Belles Arts i el Doctorat Honoris Causa per la Universitat d'Alacant. En 1986 va ser anomenat President del Consell de Cultura de la Generalitat Valenciana. També és Fill Predilecte d'Alcoi.


       La seua obra, que beu de la tradició grecollatina i de molts altres clàssics, és un dels grans monuments de la literatura espanyola del segle XX, perquè bascula entre una poesia d'arrel culturalista i una prosa que destil·la un exquisit intimisme, plasmada en les seues obres memorialístiques. Sens dubte, la dissolució dels gèneres literaris convencionals és una de les característiques més interessants de la prosa d'un poeta que, a cavall entre la generació del 27 i del 36, va aconseguir reintegrar-se en la vida cultural espanyola després d'haver format part a l'àmplia nòmina de la "España peregrina”. L'actual Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert va adoptar el nom del gran poeta alcoià en 1984.


IAC Gil-Albert: Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert. Casa Bardín. Calle San Fernando, 44, 03001 Alicante. 965 12 12 14